La il·lusió ha esdevingut una realitat.[@more@]
Espanya esdevenia aquest matí campiona mundial de bàsquet. I, com hom podia esperar, els grupis de l’espanyolitat més rància i putrefacta, han eixit als carrers a cridar amb alegria com de bons són els espanyols. I no és pas que n’estiga en contra, d’aquestes mostres d’amor cap a la pàtria que necessiten exterioritzar determinades persones. Ara bé, malgrat tot, crec que no és necessari fer saber de quin país o de quina nació et sents: i em queixe igual que quan guanya el Barça un títol i la gent ho celebra amb les senyeres, així com quan els valencians ixen amb una blavera i una estanquera. Em sembla una gran inutilitat això de dur banderetes penjades a tort i a dret.
Però no és aquí on volia arribar. No, la qüestió és una altra. Quan he vist els espanyolets (amb tots els meus respectes, esclar) festejant la victòria amb aquelles grans banderes espanyoles amb bou o sense bou, amb les cares pintades de roig i groc… he pensat si sabran que la bandera espanyola és filla de la catalana. I també he pensat on s’han deixat l’odi tan gran que tenen a tot allò que prové del Principat, ja que si la selecció espanyola de bàsquet ha guanyat el mundial ha estat gràcies als jugadors catalans, que són els més abundants i els millors de l’equip.
Apa, a pensar-hi.
Molt ben dit Gatzara! Jo també opine el mateix. He fet unes quantes llegides als teus relats i són molt coherents i no falten a la veritat.
Continua així!
Besets des de la Ribera Guerrillera!